Carta 2

Creia que s'em obria la porta, però tal qual la obres, la tanques però llavors dcideixes dexarla entreoberta... En què quedem? 


Sé que potser el títul no s'entén gaire; hos ho diré d'una altra manera, com hos vaig explicar en la carta enterior, havia trobat una mica de llum; una posible sortida, rere aquest pou sense fons que havia perforat el meu cor sense remordiments. Tenia una oportunitat: TÚ. Em vares obrir les portes de bat a bat, parlanme amb dolçura, fenme somriure i sentirme especial, algo que feia massa temps que simplement formava part de un suspir. Llavors, m'hi vaig decidir, et vaig dir que m'agradaves, però aleshores.... PAM! Em vas tancar la porta als morros! Però ho vas fer amb tanta suavitat, que fins hi tot no em vaig enfadar... No estic fotuda, però estic sola, un altre cop. Un no per resposta. Però llavors em vas començar a confondre, el teu missatge, el vas acompanyar amb "un de moment", deixant la porta entreoberta; amb un raig d'esperança.